Autor: Danilo Maric
Traducció al català: Emilia Abril Alvarez
EL NAS DE LA MARE
(Original: Majčin nos)
En un poble vivia un noi un xic diferent, Jim. Als altres nois no els agradava Jim i la seva mare estava molt enfadada per això. Ella els preguntava. Per què no us agrada Jim? –ell és el millor dels nois- Els altres responien que Jim era dolent que els enganyava, que els prenia coses, que mentia i que feia campana...La mare estimava moltíssim Jim i ella el protegia tant si ell ho necessitava com si no. A la església algú havia robat diners i la gent deia que havia estat Jim qui ho havia fet. Ell cridà la seva mare i ella s’enfadà molt amb el mossèn i va deixar d’anar a l’església.
Aviat va deixar el noi d’anar a escola i rondava pel poble, robava el que podia, de manera que la gent amagava tot el que podia. Fins aleshores no havia estat normal el fet de tancar les cases, però ara tothom comprava panys. Jim s’exercità en el robatori i era ben difícil atrapar-lo, però quan els del poble l’agafaven i anaven a la mare a queixar-se’n, ella deia que això no podia ser –un noi tan amable que fes això-. Amb el temps Jim creixé i s’apropà a l’adolescència. Ell sortia sovint del poble i s’estava fora cada vegada més. Els del poble estaven contents amb les seves desaparicions. Ell s’estava cada vegada més temps fora i al final va estar cinc anys sense tornar. Ningú del poble no sabia on era. Van sentir que ell i la seva mare vivien a una gran ciutat i van creure que el noi havia millorat i que treballava i vivia honradament.
Tan de sobte com havia desaparegut del poble va torna a aparèixer. Però no era un pobre pagesot. Jim era un elegant senyor, que anava arreu amb un cotxe car. Els del poble estaven sorpresos de la seva riquesa i tenien sospites.
Un dia s’extengué el rumor que uns bandits havien robat un banc i estaven presos i que un dels facinerosos era el seu paisà Jim. La notícia s’escampà en veu baixa, perquè els diaris també poden equivocar-se a vegades. La mare de Jim el protegia. Però tenia la fama que Jim era veritablement un lladre.
El temps passa i la gent canvia i mor. La meitat dels habitants del poble no havia vist mai Jim, però tots ho sabien tot. En el poble es va poder saber que ell havia arribat a ésser també un assassí. Un dia va arribar la tràgica notícia , Jim havia estat condemnat a mort.
Alguns dies abans d’executar-se la sentència li va preguntar el jutge al condemnat quin era el seu últim desig , tal i com demanava la llei. A la pregunta respongué Jim que el seu desig era acomiadar-se de sa mare. Els jutges rarament satifeien els desitjos, però aquest era raonable i els jutges donaren el seu consentiment. Abans de complir-se la sentència, van buscar la plorosa mare. Els dos es van mirar fixament i, amb els braços oberts, van córrer l’un a braços de l’altre . Quan es tocaren suaument , de sobte, la mare va fer un esgarrip.
Els guardians van córrer cap allà i apartaren el bandit. Per la cara de la mare regalimava abundant sang. Jim havia arrencat, d’una mossegada, el nas de la mare.
Ell explicà:
“Quan jo vaig robar el meu primer ou dur la meva mare era allà. Quan jo vaig robar la meva primera gallina, la meva mare la va rostir... Si la meva mare hagués tingut nas de mare jo no m’asseuria ara a la cadira elèctrica”.
