Site hosted by Angelfire.com: Build your free website today!
| HOME | message to author: danilomaric@AOL.com  |

  Català LANGUAGE  
   
  Danilo Maric, author     interpreter –  Emilia Abril Alvarez  






















Autor: Danilo Maric
Traducció al català: Emilia Abril Alvarez

EL NAS DE LA MARE
(Original: Majčin nos)


       En un poble vivia un noi un xic diferent, Jim. Als altres nois no els agradava Jim i la seva mare estava molt enfadada per això. Ella els preguntava. Per què no us agrada Jim? –ell és el millor dels nois- Els altres responien que Jim era dolent que els enganyava, que els prenia coses, que mentia i que feia campana...La mare estimava moltíssim Jim i ella el protegia tant si ell ho necessitava com si no. A la església algú havia robat diners i la gent deia que havia estat Jim qui ho havia fet. Ell cridà la seva mare i ella s’enfadà molt amb el mossèn i va deixar d’anar a l’església.
       Aviat va deixar el noi d’anar a escola i rondava pel poble, robava el que podia, de manera que la gent amagava tot el que podia. Fins aleshores no havia estat normal el fet de tancar les cases, però ara tothom comprava panys. Jim s’exercità en el robatori i era ben difícil atrapar-lo, però quan els del poble l’agafaven i anaven a la mare a queixar-se’n, ella deia que això no podia ser –un noi tan amable que fes això-. Amb el temps Jim creixé i s’apropà a l’adolescència. Ell sortia sovint del poble i s’estava fora cada vegada més. Els del poble estaven contents amb les seves desaparicions. Ell s’estava cada vegada més temps fora i al final va estar cinc anys sense tornar. Ningú del poble no sabia on era. Van sentir que ell i la seva mare vivien a una gran ciutat i van creure que el noi havia millorat i que treballava i vivia honradament.
       Tan de sobte com havia desaparegut del poble va torna a aparèixer. Però no era un pobre pagesot. Jim era un elegant senyor, que anava arreu amb un cotxe car. Els del poble estaven sorpresos de la seva riquesa i tenien sospites.
       Un dia s’extengué el rumor que uns bandits havien robat un banc i estaven presos i que un dels facinerosos era el seu paisà Jim. La notícia s’escampà en veu baixa, perquè els diaris també poden equivocar-se a vegades. La mare de Jim el protegia. Però tenia la fama que Jim era veritablement un lladre.
       El temps passa i la gent canvia i mor. La meitat dels habitants del poble no havia vist mai Jim, però tots ho sabien tot. En el poble es va poder saber que ell havia arribat a ésser també un assassí. Un dia va arribar la tràgica notícia , Jim havia estat condemnat a mort.
       Alguns dies abans d’executar-se la sentència li va preguntar el jutge al condemnat quin era el seu últim desig , tal i com demanava la llei. A la pregunta respongué Jim que el seu desig era acomiadar-se de sa mare. Els jutges rarament satifeien els desitjos, però aquest era raonable i els jutges donaren el seu consentiment. Abans de complir-se la sentència, van buscar la plorosa mare. Els dos es van mirar fixament i, amb els braços oberts, van córrer l’un a braços de l’altre . Quan es tocaren suaument , de sobte, la mare va fer un esgarrip.
       Els guardians van córrer cap allà i apartaren el bandit. Per la cara de la mare regalimava abundant sang. Jim havia arrencat, d’una mossegada, el nas de la mare.
       Ell explicà:
       “Quan jo vaig robar el meu primer ou dur la meva mare era allà. Quan jo vaig robar la meva primera gallina, la meva mare la va rostir... Si la meva mare hagués tingut nas de mare jo no m’asseuria ara a la cadira elèctrica”.



back to CONTENTS















Autor: Danilo Maric
Traducció al català: Emilia Abril Alvarez

STOJA I STOJO
(Original: Stoja i Stojo)


       Quan el visitant puja vers el poble de Prebilovci i comença a fer el suau pendent, no troba la seva mirada l’esperat paisatge escarpat ans al contrari, un inclinat altiplà pla com una plata nova de trinca, anomenada, ningú no sap exactament per què, Lazina. No gaire lluny de Lazina llueixen dues piles de pedres blanques, anomenades pels habitants Gradina “les ruïnes”. Aquestes han degut ésser testimoni de dues petites poblacions que alguna vegada en el temps es van emplaçar allà, ara destrossades per diverses calamitats: guerres, llamps i trons, terratrèmols, bruixes i homes-llop. Just al mig de l’altiplà (el lloc és anomenat Dijela) domina el paisatge una creu de pedra tan alta que quasi no es pot trobar res de semblant.
       De dia Lazina s’omple de dringeig, gossos que borden, ovelles que balen, i bestiar que bramula, de jocs de pastor i de cançons. De manera que el visitant rep una impressió d’harmonia i felicitat de l’univers. Quan la foscor cau (cosa que a Lazina passa un instant després que el sol es pon) comencen coses i objectes a transformar-se, quelcom que produix una sensació de malestar, que fa que els pastors i els espantadissos ramats s’allunyin amb rapidesa. Quan les tenebres prenen possessió de Lazina, les forces obscures comencen a escoltar-se en Gradina, primero des del munt de pedres, després de l’altre i poc després surten els tristos esgarrips des de Dijela, des del lloc al peu de la creu. Alguns pastors des de feia temps perdien el senderi a causa d’aquests sons, per això succeia que ningú no volia estar-se en aquell lloc quan les ombres el cobrien.
       En una d’aquestes dues ciutats, ningú no sap del cert en quina, alguna vegada en altres temps va viure una bellíssima jove anomenada Stoja. Sobre la seva bellesa s’havien escrit dotze cançons, que es canten de dotze maneres diferents en dotze pobles. Al mateix temps va sorgir dels voltants un distingit jove de nom Stojo, que sempre acostumava a guanyar les curses de cavall i totes les competicions de llançament de pedra. Una vegada quan Stojo es trobava en el cim de la muntanya caçant, va trobar un ramat de què tenia cura la bella Stoja. L’amor va sorgir a primera vista i ella també s’enamorà d’ell només que ell va obrir la boca i va pronunciar les primeres paraules que eren seductorament masculines.
       La fama de l’amor entre Stoja i Stojo s’escampà ràpidament. S’escriviren noves cançons, que retien homentge a la divina bellesa de la jove i a la fabulosa força d’ell. Com tot amor vertader així aquest es va veure coronat pels plans de matrimoni. Després que s’intercanviessin promeses i que es possessin d’acord en la data del casament, quan s’havia de celebrar la boda , alguns dels parents del nuvi –el seu pare, els seus oncles paterns , els seus oncles materns- com representants del nuvi per visitar la casa de la núvia. La família d’ella els van donar la benvinguda , els convidaren a beure i a sopar, després d’això , segons el costum, la família del nuvi va sol.licitar la mà de la núvia. Quan la noia estigué promesa, es va començar a discutir el casament. Es va arribar a l’acord que vindrien a buscar-la en quatre setmanes , dissabte al capvespre.
       Quan els sol.licitants se n’havien anat, l’enorme alegria d’Stoja es començà a trocar en aflicció. Això li va fer més i més mal, fins al quart dissabte quan el sol es ponia, perquè llavors s’esperava la celebració de les noces. En el mateix instant en què ella va entreveure las primeres vestimentes de cerimònia dels genets, rebé tal impressió de joia que caigué morta.
       Tots esdevigueren impressionats i tristos. A qui pertanyia la núvia morta? Les dues famílies començaren a discutir sobre quines de les dues la soterraria. Dos homes savis van prendre cartes en l’assumpte i ells es van col.locar l’un davant la casa de la núvia , l’altre davant de la del nuvi i, a un temps, van començar a caminar l’un envers l’altre; es van trobar, després de donar aproximadament els mateixos passos, en el lloc anomenat Dijela i es va escollir aquell indret per soterrar la núvia morta.
       Quan el taüt obert amb Stoja morta fou col.locat en aquell lloc sobre la tomba, arribà Stojo, besà Stoja i s’estirà al seu costat. En el mateix instant que ell tocà el taüt, donà també el seu últim sospir. Els dos forn enterrats en el matix taüt . La creu va romandre cinquanta dies després del soterrament.



back to CONTENTS












New text
back to CONTENTS


| HOME | message to author: danilomaric@AOL.com  |