La ttt-ejo de Gardisto El Lloc web de Gardisto
Introducció
Aquest és un curs de gramàtica d’esperanto sense pretensions fins i tot de
ser-ho. No es divideix en lliçons com els cursos convencionals, sinó que està
escrit amb un estil discursiu i planer, per dir-ho d’una altra manera, tal com
raja. El vaig escriure en tres tirades durant dues tardes i una nit; suposo que
això té els seus inconvenients, però també permet que sigui llegit més com
un article llarg o com un conte amb una certa linealitat i, és clar, sense els
capítols anomenats “lliçons” en què es divideixen els cursos de gramàtica
a l’ús. Evito d’altra banda tots els tecnicismes superflus en una obreta de
divulgació com és aquesta. Cal dir també que aquesta obreta és simplement un
esbós de gramàtica elemental d’esperanto en català. Recomano molt
efusivament a qui posteriorment vulgui aprofundir més en l’estructura de la
llengua de consultar el PMEG que es troba a la xarxa i, si vol, les diverses
obres impreses. Els continguts tractats en aquesta obreta són complementaris
als exercicis del curs que s’adjunta en la pàgina de l’Institut
d’esperanto de Barcelona, i en cap cas pretenen ser exhaustius, si bé,
constitueixen una bona base.
L’autor.
L’esperanto
té una fonètica molt palatal, com la del català o la de les llengües eslaves.
En esperanto trobem els mateixos sons del català. En aquesta descripció
utilitzaré les mateixes lletres de l’alfabet de l’esperanto i no usaré els
símbols fonètics per tal de simplificar l’explicació.
L’esperanto té cinc vocals: “a, e, i, o, u” (com el castellà). I
pel que fa a les consonants té: “p, t, k, b, d, g” (que sonen com els seus
equivalents catalans oclusius i que no són mai fricatius, per tant, sonen com
en italià per exemple). La “l” és com en castellà, és a dir, no velaritzada (però si es
velaritza no és cap error). La “r” és com la nostra “r” simple (però
observaràs que la realització varia en els parlants). La “s” és la nostra
s sorda (com a “massa”, “raça”, “nas”). La “z” representa la
nostra s sonora (com a “rosa” o “casa”). La “m” i la “n” són
com les nostres. La “c” representa en esperanto el so català “ts”, cal
no confondre’l amb “s” i “k”. La “f” és com la nostra. La “v” sona com en alguns
dialectes del català (com a Valls per ex.) o com la v francesa o anglesa.
La “h” sona com la h anglesa és a dir com una j castellana però
molt suau.
A més d’aquests sons l’esperanto té uns sons que es representen
mitjançant un barret a sobre o circumflex (en esperanto supersigno). Com
que de vegades no es posseeix la font necessària s’utiliza una “x” o una
“h” al costat de la consonant que portaria el barretet. Així doncs, tenim
els sons “ĉ” que equival al nostre tx o al castellà ch; el so “ĝ”
que equival al nostre “tj” (com a “fetge” o “petjada”), el so “ĥ”
que equival al castellà j; el so “ĵ” que equival al nostre j
(“jota”, “boja”, “gelós”); el so “ŝ” que equival al nostre
ix o x (“xampú”, “caixa”).
Els símbols “j” i “ŭ” representen les semiconsonants dels diftongs
(unió de dues vocals).
L’accent recau sempre sobre la penúltima síl.laba. En poesia, quan es
produeix una elisió de la vocal final aleshores l’accent es manté sobre la
mateixa vocal en què requeia sense l’elisió. No existeixen accents gràfics.
L’ordre
de la frase
L’esperanto
té un ordre bàsic Subjecte + verb + complement directe + complement indirecte.
L’article
En
esperanto només existeix l’article definit “la” que és invariable. L’indefinició
es marca amb la seva absència; així: “la rozo” la rosa, “la homo” la
persona, “la rozoj” les roses, “la homoj” les persones, “rozo” una
rosa, “homo” una persona, “rozoj” unes roses, “homoj” unes persones:
Els
pronoms personals
L’esperanto
té sis persones com el català: “mi” jo “ci” tu “li” ell, “ŝi”
ella, “ĝi” això, “ni” nosaltres, “vi” vosaltres, “ili”
ells, elles.
Ara
bé, per a la segona persona del singular: tu, se sol utilitzar el pronom de
plural “vi” com en anglès. D’altra banda, en esperanto no hi ha
tractament ni de vós ni de vostè. Tanmateix, en un ús literari, com l’anglès
thou, se sol utilitzar el “ci” com a tractament de respecte. El pronom “ĝi”
equival al pronom it de l’anglès o al il neutre del francès; és doncs un
neutre de tercera persona que serveix per designar éssers que no tenen sexe o bé
que el seu gènere no ens interessa. Ara bé, els verbs impersonals com és lògic
com ara ploure, nevar, fer fred, etc. no porten cap pronom. Tampoc no porten
pronom els verbs que presenten sempre inversió del subjecte, com ara: haver-hi,
existir, etc. Ni tampoc les construccions impersonals passives. Donem-ne alguns
exemples:
“Mi
estas” jo sóc
“Vi
estas” tu ets
“Ci
estas” tu ets, vós sou
“Li
estas” ell és
“Ŝi
estas” ella és
“Ĝi
estas” ell és, això és (per ex. un objecte, un animal)
“Ni
estas” nosaltres som
“Vi
estas” vosaltres sou
“Ili
estas” ells, elles són
Sense
pronom però:
“Pluvas”
plou –impersonal-
“Estas”
hi ha –d’esdeveniment-
“Estas
bezonate”- cal, és necessari.
Quan
l’acció feta pel subjecte recau sobre si mateix, en esperanto s’empra el
pronom reflexiu “si”, així no hi ha confusions possibles:
“li
amas sin” ell s’estima a si mateix.
“li
amas lin” ell l’estima.
“la
viro diris ke sia edzino amas lin” l’home digué que la seva dona l’estimava
(és a dir, no el marit sinó algú altre).
Els
pronoms també poden anar reforçats com en català per un element d’identitat.
En català és “mateix” –erròniament alguns diuen “propi”-, en
esperanto és “mem”:
“Ĝi estis li mem” era ell mateix.
“la
profesoro mem ĉeestis” el
mateix professor va estar present.
Repeteixo
que si en català “propi” en aquest sentit no està acceptat per l’Institut,
encara és més inaudit en esperanto. El “propra” en esperanto només
acompanya el reflexiu –en català aleshores també és correcte-:
“Ŝi
amis sian propran edzon” ella estimava el seu propi marit.
“Oni”
és el pronom que forma les impersonals en esperanto, equival a l’hom del
català. “Oni diras” hom diu, es diu.
Una
altra manera d’expressar la impersonalitat en esperanto consisteix a usar el
participi passiu en la forma gerundial, per ex.:
“Estas
malpermesate fumi” està prohibit fumar, es prohibeix fumar.
“Estas
pruvite ke fumi mortigas” ha estat comprovat que fumar mata.
Els
possessius en esperanto
Per
formar un possessiu només cal afegir “-a” a un pronom personal. Es
col.loquen davant del nom i no porten en aquest cas article com en català:
“Miaj amikoj” els meus amics.
“Nia
kurso” el nostre curs.
Quan
actuen, però, com a pronoms sí que duen article:
“Ĝi
estas mia” és meu (adjectiu).
“Kiun
vi preferas, la vian aŭ la mian?” quin prefereixes, el teu o el meu? (pronom)
El
gènere en esperanto
En
esperanto hi ha dos grups pel que fa al gènere. D’una
banda el format per éssers que tenen sexe (persones i animals) i de l’altra
els inanimats o sense sexe (les coses).
En
esperanto tot nom acaba en –o per formar-ne el femení només cal afegir-hi
l’infix –in-. Així per ex.: “viro” home, “virino” dona, “patro”
pare, “patrino” mare, “koko” gall, “kokino” gallina.
La
formació del plural
Per
formar el plural només s’ha d’afegir la semiconsonant “j” a la o que
acabem de veure. Així: “viro” home, “viroj” homes, “virino” dona,
“virinoj” dones. I si es tracta d’un adjectiu, s’afegeix el mateix
element a la –a: “viraj” virils, de l’home.
La
formació del complement directe
El
complement directe o d’objecte es forma en esperanto mitjançant l’afegitó
d’una “–n” a la vocal “-o” de substantiu o “-a” d’adjectiu. I
si es troben en plural aleshores es col.loca al final després de “-j”: Dono
per suposat que el lector coneix el terme “complement drecte”. Quan un verb
porta CD apareix al diccionari com a transitiu (tr.).
“mi amas virinon” estimo una dona
“ŝi
amas vin” t’estima
“vi
havas aliajn eblojn” tens altres possibilitats
De
vegades apareixen en la llengua complements directes sense cap verb visible (ja
que ha estat elidit) en fórmules com: “bonan tagon” bon dia!, “saluton”
hola, “feliĉan datrevenon” feliç aniversari, etc. Cal pensar que en el
fons estàs dient “jo et desitjo...”, és per això que apareix la “-n”
d’acusatiu.
D’altres
vegades trobem acusatius en altres funcions, que són les següents:
1/
En funció de complement circumstancial de temps (=dum).
2/
En funció de complement de direcció amb o sense preposició amb verbs de
moviment. Si no porta preposició equival a “al”, si en porta, aleshores
aporta un matís de moviment a la noció indicada per la preposició.
La
formació del complement indirecte
El
complement indirecte es col.loca en esperanto després del directe i ve introduït
per la preposició “al”.
“Li donas libron al vi” et dóna un llibre
“Mi
sendas librojn al miaj amikoj” envio llibres als meus amics
L’adjectiu
Tot
adjectiu en esperanto acaba en –a i sol anar davant del nom que acompanya. Per
ex. “alta domo” una casa alta. Sovint s’afegeix el prefix “mal-“ a un
adjectiu per formar-ne l’antònim o contrari: “alta” alt, “malalta”
baix, “sama” mateix, “malsama” diferent. Els graus de l’adjectiu són el comparatiu i el superlatiu.
El comparatiu d’igualtat es forma amb l’adverbi “tiel” així, o
“tiom” tan, més la conjunció “kiel” com, o “kiom” quant. Per ex.:
“li estas tiel alta kiel vi” és tan alt com tu. El comparatiu de
superioritat es forma amb l’adverbi “pli” més, i la partícula “ol”
que traduïm per “que”. Per ex.: “ŝi estas pli alta ol vi” és més
alta que tu. El superlatiu, al seu torn, també pot ser relatiu o absolut. Si és
relatiu es forma mitjançant l’adverbi “plej” tot sol. Així: “li estas
plej rapida” ell és rapidíssim. Si en canvi és absolut, usem “la plej”
i cal un segon terme de separació. Introduït per la preposició “el”. Per
ex.: “li estas la plej alta el la grupo” és el més alt del grup. Les
formes negatives es formen amb “mal-“. “malpli” menys (comparatiu),
“malplej” (superlatiu).
L’adverbi
Tot
adverbi en esperanto acaba en –e i sol anar davant de l’adjectiu o verb que
acompanya. Per ex.: “mi bone scias” sé
bé. Ara bé, hi ha un grup d’adverbis fixos i que pertanyen a l’inici de la
llengua que terminen en –aŭ (com algunes preposicions v. sota), com ara:
“almenaŭ” almenys, “ankaŭ” també, “apenaŭ” a penes,
amb prou feines, “morgaŭ” demà, “hieraŭ” ahir, etc.
La
construcció “kiel eble plej / malplej”
En
esperanto per dir la nostra expressió: el més / el màxim (el menys) / (el mínim)
de + adj / + adv.. s’usa la construcció “kiel eble plej / malplej + adj. /
+adv. Per ex.:
“kiel
eble plej inteligenta” el més intel.ligent possible.
“kiel
eble plej rapide” el més ràpid possible, com més ràpidament millor.
“kiel
eble plej baldaŭ” com més aviat millor.
Els demostratius (o formes en “ti-“)
Un
demostratiu és una forma que indica, assenyala o marca el substantiu que
acompanya en el pla espacial o temporal. Aquest home = l’home d’aquí, d’aquest
temps, aquell home = l’home d’allà, d’aquell temps. En esperanto succeeix
el mateix. El demostratiu es forma amb “ti-”, que marca el substantiu emplaçant-lo
en l’espai o el temps, més el sufix -u.
Si volem indicar la proximitat (=aquest) cal afegir-li la partícula de
proximitat “ĉi” així:
“Tiu
virino” aquella dona
“Ĉi
tiu virino” aquesta dona
L’ordre
invers “tiu ĉi” és estilístic, i sol ser bandejat pels puristes.
També
pot tenir un ús pronominal:
“Mi
volas tiun ne ĉi tiun” vull aquell no aquest.
Quan
es tracta de la forma pronominal neutra, equivalent al nostre això, allò, per
formar-lo s’afegeix el sufix “–o” a la base “ti-“. Així:
“Tio
estas grava fakto” això / allò és un fet important .
“Mi
volas tion ne ĉi tion” vull allò no això.
Si
a “ti-“ s’afegeix una “-a” aleshores formem el demostratiu de qualitat,
en català, tal:
“Tia
homo” tal persona, una persona com aquesta.
Si
a “ti-“ s’afegeix “-es” aleshores formem el demostratiu de possessió:
“Ties”
d’aquest, d’aquesta, d’aquests, d’aquestes.
Si
a “ti-“ s’afegeix una “-e” aleshores formem els adverbis de lloc:
“Tie”
allà
“Ĉi
tie” aquí.
Si
a “ti-“ s’afegeix “-am” aleshores formem l’adverbi de temps:
“Tiam”
llavors, aleshores
Si
a “ti-“s’afegeix “-al” llavors formem l’adverbi de causa:
“Tial”
per això
Si
a “ti-“ s’afegeix –el” llavors formem l’adverbi de manera:
“Tiel”
així, tan
Si
a “ti-“ s’afegeix “-om” llavors formem l’adverbi de quantitat:
“Tiom”
tant, tan
La
negació (o formes en “neni-“)
La
negació en esperanto s’expressa mitjançant l’adverbi “ne” davant del
verb:
“Mi
ne kantas” jo no canto.
Si
es vol reforçar, com el nostre pas, en esperanto s’utilitza l’adverbi
“tute”:
“Mi
tute ne kantas” jo no canto pas, jo no canto de cap manera.
Ara
bé, com havíem vist amb els demostratius, també en esperanto existeixen una sèrie
de formes correlatives amb un significat negatiu. Són les formades sobre la
base “neni-“. Així, paral.lelament tenim:
“Neniu”
cap (adjectiu)
“Neniu”
ningú (pronom)
“Nenio”
no-res, res (pronom)
“Nenia”
de cap mena, classe, tipus (adjectiu)
“Nenies”
de ningú (pronom possessiu)
“Nenie”
enlloc (adverbi de lloc)
“Neniam”
mai (adverbi de temps)
“Nenial”
per cap raó, causa (adverbi de causa)
“Neniel”
de cap manera (adverbi de manera)
“Neniom”
gens (adverbi de quantitat)
Cal
tenir en compte que aquestes formes pel fet de ser negatives no accepten la
doble negació amb “ne” ja que llavors s’estaria afirmant en lloc de
negar:
“Vi
amas neniun” no estimes ningú
“Mi
neniam venos” no vindré mai.
Interrogatius
i relatius (“ĉu” i formes en “ki-“)
En
esperanto quan es vol formular una interrogació total, és a dir, quan
s’espera de l’interlocutor una resposta de sí o no (“jes”/ “ne”)
s’usa la partícula “ĉu” encapçalant tota la frase:
“Ĉu
vi volas veni?” vols venir? potser vols venir? és que vols venir?
Ara
bé, quan es fa una interrogació parcial, com en català, s’usen les formes
interrogatives. En esperanto són també formes correlatives com en el cas dels
demostratius i negatius que acabem de veure. Així, de la manera més fàcil i lògica
tenim:
“kiu?”
qui, quin? (pronom)
“kiu
? quin? (adjectiu)
“kio?”
què? (pronom)
“Kia?
quina mena de? (adjectiu)
“kies?”
de qui? (pronom possessiu)
“kie?”
on? (adverbi de lloc)
“kiam?”
quan? (adverbi de temps)
“kial?”
per què? (adverbi de causa)
“kiel?”
com? (adverbi de manera)
“kiom?”
quant? (adverbi de quantitat).
Les
formes pronominals que acabem de veure també actuen com a pronoms relatius en
esperanto: “kiu” que, el qual, qui, “kio” que, la qual cosa, “kies”
del qual, de la qual, “kie” on, etc. I les formes pronominals “kiu” i
“kio” s’usen combinades amb preposicions, tant si són interrogatives com
relatives, per ex.:
“Kun
kiu vi venos?” amb qui vindràs?
“Mi
venos kun tiu viro, kiun vi konis alian tagon kaj kun kiu vi longe parolis pri
sportaĵoj” vindré amb aquell home que vas conèixer l’altre dia i amb
qui vas parlar durant força estona d’esport.
“Por
kio vi faris ĝin?” per a què ho vas fer?
El
verb
El verb
és aparentment molt simple. Les terminacions són “-as” per al present,
“-is” per al passat, “-os” per al futur, -“us” per al condicional i
“-u” per al subjuntiu imperatiu. Així:
“Mi
estas” sóc
“Mi
estis” vaig ser, era
“Mi
estos” seré
“Mi
estus” seria
“Mi
estu” que jo sigui
Completen
aquestes formes les de l’infinitiu “-i”: “esti” ésser, estar, haver-hi.
I les del participi “-nt” “-t”. El participi és molt útil en esperanto
ja que serveix per a aportar al verb de l’esperanto tots els matisos que ens
faltaven. Penseu que aquesta és la part
que costa més de dominar en esperanto. Si sabeu emprar les formes participials
la resta és bufar i fer ampolles ja que el verb en esperanto és totalment
regular no pas com en les nostres llengües. Les formes en “-nt-“ són
actives; aquelles amb “-t-“ són passives. Les vocals que les precedeixen
indiquen el temps.
En funció primària el participi és un adjectiu que equival a una oració
de relatiu:
“leganta”
que llegeix
“leginta”
que ha llegit
“legonta”
que llegirà
Així:
“leganta virino” la dona que llegeix, que està llegint. “leginta virino”
la dona que ha llegit, “legonta virino” la dona que llegirà.
“legata”
que és llegit, que està sent llegit
“legita”
que ha estat llegit
“legota”
que serà llegit
Així:
“legata libro” el llibre que és llegit, que està sent llegit, “legita
libro” el llibre que ha estat llegit, “legota libro” el llibre que serà
llegit.
En
una segona funció el participi s’afegeix al verb “esti” ésser per a
formar les perífrasis duratives. En aquest cas el verb “esti” marca el
temps de l’acció i el participi l’aspecte de simultaneitat (present),
perfectivitat (passat), incoativitat (futur). Quan es tracta de simultaneitat se
sol preferir la forma simple de present: “mi legas”, “mi legis”, “mi
legos”. En el cas de perfectivitat també s’usa molt més la construcció
amb l’adverbi “ĵus”: “mi ĵus legis” acabo de llegir. El
paradigma de la perífrasi de participi és el següent:
“Mi
estas leganta” estic llegint
“Mi
estas leginta” he llegit, acabo de llegir
“Mi
estas legonta” estic a punt de llegir
“Mi
estis leganta” estava llegint
“Mi
estis leginta” havia llegit, havia estat llegint
“Mi
estis legonta” anava a llegir
“Mi
estos leganta” estaré llegint
“Mi
estos leginta” hauré acabat de llegir
“Mi
estos legonta” estaré a punt de llegir
“Mi
estus leganta” estaria llegint
“Mi
estus leginta” hauria llegit
“Mi
estus legonta” estaria a punt de llegir.
Substituint
el –nt- per –t- s’obté la veu passiva. Per ex.: “la libro estas legita”
el llibre acaba de ser llegit. Com que no ofereix cap novetat, ja que s’expressen
els mateixos matisos no repetiré el paradigma. L’agent de la veu passiva s’expressa
amb la preposició “de”.
“La
libro estas legita de la infanoj” el llbre ha estat llegit pels nens.
Cal
assenyalar que existeixen unes formes sintètiques creades a partir de la unió
del participi amb la terminació del verb “esti”:
“Mi
estus leginta” > “mi legint + us” > “mi legintus” hauria llegit.
Finalment,
el participi adoptant la terminació –e de l’adverbi forma els gerundis:
“Leginte
la libron mi estis feliĉa”: havent llegit el llibre (un cop havia acabat
de llegir el llibre) estava content.
Bé,
això és el punt més complicat que havíem de tractar, ara tot serà molt fàcil,
com veureu.
La
indefinició i la totalitat (indefinits i formes en i- i ĉi-)
Els
indefinits en esperanto no ofereixen cap complicació. Són bàsicament els següents
i només s’usen en plural amb noms comptables:
“multaj”
molts, “malmultaj” pocs, “kelkaj” alguns, “diversaj” diversos,
“malsamaj” diferents, aliaj “uns altres”, ceteraj “la resta, els
altres”, “pluraj” molts, diversos, .
Ara
bé, també existeixen unes formes correlatives per expressar la indefinició en
esperanto. Són les formades mitjançant la partícula i- més les terminacions
que hem anat veient:
“Iu”
algú (pronom)
“iu”
algun, cert (adjectiu)
“io”
alguna cosa, quelcom (pronom)
“ia”
alguna mena de (adjectiu)
“ies”
d’algú (pronom possessiu)
“ie”
a algun lloc (adverbi de lloc)
“iam”
algun dia, un dia (adverbi de temps)
“ial”
per alguna causa o motiu (adverbi de causa)
“iel”
d’alguna manera (adverbi de manera)
“iom”
una mica, un poc (adverbi de quantitat)
Els
correlatius de totalitat són:
“ĉiu”
tothom, cada u (pronom)
“ĉiu”
tot, cada (adjectiu)
“ĉio”
tot, tota cosa (pronom)
“ĉia”
de tota mena (adjectiu)
“ĉies”
de tothom, de tots, de totes (pronom)
“ĉie”
a tot arreu (adverbi de lloc)
“ĉiam”
sempre (adverbi de temps)
“ĉial”
per tots els motius (adverbi de causa)
“ĉiel”
de totes maneres (adverbi de manera)
“ĉiom”
tot (adverbi de quantitat)
En
esperanto es distingeix amb dues
formes: “ĉiu” i “la tuta” dos matisos que en català s’expresen
amb “tot”. Quan el “tot” català pot ser substituït per “sencer”
aleshores s’utilitza en esperanto “la tuta”. Vegem-ho amb exemples:
“La
tuta domo estis rekonstruita” tota la casa (la casa sencera) havia estat
reconstruïda.
“Ĉiu
domo estis rekonstruita” totes les cases havien estat reconstruïdes.
Quantificació
de noms incomptables (construccions partitives)
En
esperanto, com en català, hi ha noms que no són quantificables. Per ex., en
català no pots dir: dóna’m dos vins o dóna’m tres diners (en situacions
normals; altres vegades sí que es pot dir perquè la matèria ha passat a
significar directament l’objecte; per ex.: tres cafès). Sinó que diem: dóna’m
dues ampolles de vi i tres monedes (per ex.). Doncs bé, en esperanto succeeix
el mateix. La quantificació es realitza mitjançant un substantiu o un adverbi
que expressin quantitat seguits de la preposició “da” que introdueix la matèria
incomptable. Vegem-ne exemples:
“Du
boteloj da vino” dues ampolles de vi
“Unu
glaso da akvo” un got d’aigua
“Tri
tasoj da kafo” tres tasses de cafè
“iom
da energio” una mica d’energia
“kelke
da sukero” una mica de sucre
“li
ĵetis neniom da salo en mian teleron” no va ficar gens de sal al meu plat.
D’altra
banda, però, en esperanto també existeixen les construccions formades per un adverbi de quantitat més un nom comptable,
per ex.:
“Estis
tiom da homoj!” hi havia tants homes!
“Estas
multe da homoj” hi ha molts homes (=estas multaj homoj).
Les
preposicions
L’esperanto
té una sèrie de preposicions com el català per expressar tots els matisos de
la llengua, són bàsicament les següents:
“Al”
expressa direcció i com hem vist el complement indirecte: “mi iras al
Barcelono” vaig a Barcelona. “Mi donacas libron al vi” et regalo un llibre.
“Anstataŭ”
en lloc de, en comptes de.
“Antaŭ”
davant de (lloc), abans de (temps).
“Apud”
al costat de
“Ĉe”
a casa de, davant de, pels voltants
de (temps).
“Ĉirkaŭ”
al voltant de (lloc), pels voltants de (temps).
“da”
v. indefinits a sobre.
“de”
per (agent de la passiva), de (possessió), de (destí o ús), des de (lloc o
temps d’origen).
“dum”
durant.
“ekster”
fora de.
“el”
de (indica separació, origen o matèria).
“en”
a, en , dins de (indica lloc en què s’esdevé l’acció del verb).
“ĝis”
fins a (lloc, temps).
“inter”
entre (tots els sentits del català).
“je”
preposició escarràs, sol substituir “antaŭ” quan hi ha confusió
possible entre espai i temps.
“kontraŭ”
contra, davant de.
“krom”
a part de, llevat de, a més a més de.
“kun”
amb (companyia).
“laŭ”
segons, al llarg de, a frec de (lloc).
“malgraŭ”
malgrat, a pesar de.
“per”
amb, per, per mitjà de (instrument).
“po”
a tant per (quantitat)
“por”
per a.
“post”
darrere de (lloc), després de (temps).
“preter”
pel costat de (passant de llarg).
“pri”
de, sobre, pel que fa a (tema).
“pro”
a causa de, per.
“sen”
sense.
“sub”
sota.
“super”
per sobre de.
“sur”
sobre, en (lloc pla).
“tra”
a través de (lloc).
“trans”
a l’altra banda de.
Totes
aquestes preposicions poden ser afegides a una arrel verbal donant-li el sentit
de la preposició com a matís.
Hi
ha preposicions compostes per més d’un element (locucions preposicionals) com
ara: “laŭlonge de” al llarg de, “kaŭze de” a causa de,
“rilate al” pel que fa a, “koncerne” + acusatiu” pel que fa a, etc.
L’oració
composta
Diem que una oració és composta quan està formada per dos o més verbs.
Aleshores parlem d’oracions coordinades o bé subordinades. Aquí ens
limitarem a citar les conjuncions més usades. Ja que les diferències respecte
del català són mínimes.
“aŭ”
o
“ĉar”
perquè, car.
“dum”
mentre que.
“ĝis”
fins que.
“kaj”
i
“ke”
que (completiu només).
“kiam”
quan, que (temporal).
“kiel”
com (comparativa real).
“kvankam”
encara que, tot i que (concessiva)
“kvazaŭ”
com si, com (comparativa irreal).
“laŭmezure
ke” a mesura que.
“malgraŭ
ke” malgrat que.
“nek”
ni.
“por
ke” perquè, per tal que (final)
“por
tio ke” perquè, per tal que (final)
“pro
tio, ke” perquè (causal)
“sed”
però, sinó.
“tial,
ke” perquè (causal)
“tia,
ke” tal que (consecutiva).
“tiamaniere,
ke” de tal manera que (consecutiva).
“tiel,
ke” de tal manera que (consecutiva).
“tiom,
ke” tant que (consecutiva).
L’ús
dels temps a les completives
En
les oracions completives en esperanto, l’ús dels temps verbals varia una
miqueta respecte del català. Quan en la principal hi ha un verb en passat i en
la subordinada es fa una referència al futur, en esperanto no s’usa el
condicional com en català, sinó el futur:
“Mi
sciis ke vi venos” sabia que vindries (lit. Sabia que vindràs).
S’explica
pel fet que en esperanto la relació temporal de la subordinada amb la principal
és més forta. Si la subordinada està en present, aleshores significa
simultaneitat, si està en passat, anterioritat i si en futur, posterioritat.
“mi
diris ke li venas” vaig dir que venia.
“mi
diris ke li venis” vaig dir que havia vingut.
Llista
de prefixos i sufixos
“bo-”
parentiu produït pel matrimoni: “bopatro” sogre, “bofilo” gendre, etc.
“dis-”
indica dispersió.
“ek-”
indica començament d’una acció.
“eks-”
indica allò que fou, com el nostre ex-.
“fi”-
indica un judici de tipus moral: “fiulo” brètol.
“ge-”
serveix per formar plurals que contenen elements de tots dos sexes:
“gefiloj” fills i filles.
“mal-“
indica el que és contrari a l’arrel.
“mis-“
indica error: “miskompreni” entendre malament.
“pra-”
indica que és primitiu o anterior en el temps de tres generacions.
“re-“
indica repetició.
“retro-“
indica direcció cap enrere.
“-aĉ”
indica un judici despectiu de tipus estètic.
“-ad”
indica reiteració o acció contínua.
“-aĵ”
indica cosa concreta.
“-an”
indica membre de: “urbano” ciutadà (en tant que membre de la ciutat).
“-ar”
indica grup de: “bretaro” grup de prestatges, prestatgeria.
“-ĉj”
indica el diminutiu afectiu masculí.
“-ebl”
indica la possibilitat. “legebla” llegible.
“-ec”
indica qualitat abstracta: “alteco” altitud, alçària.
“-eg”
indica augment, grandesa, és l’augmentatiu.
“-ej”
indica el lloc on es desenvolupa una acció o bé on hi ha l’element designat
per l’arrel a què acompanya.
“-em”
indica tendència, ganes, inclinació, dèria cap a allò que designa l’arrel.
“-end”
indica l’obligació de fer allò que designa l’arrel.
“-er”
indica tros, fracció, part d’allò que designa l’arrel: “panero” bocí
de pa.
“-estr”
indica cap, capitost. “ŝipestro” capità d’un vaixell.
“-et”
indica el diminutiu de mida, no s’ha de confondre amb l’afectiu.
“-id”
indica fill, descendent, cria. “ĉevalido” poltre.
“-ig”
indica fer que amb adjectius, i converteix un verb intransitiu en un altre de
transitiu, per ex.: “bela” bell “beligi” embellir,
“halti” aturar-se “haltigi” aturar.
“-iĝ”
indica tornar-se, esdevenir, funciona amb adjectius: “bela” bell “beliĝi”
tornar-se bell o bonic. També forma els reflexius dels verbs transitius en
concurrència amb el pronom “si” v. pronoms personals.
“-il”
indica instrument.
“-in”
forma els femenins.
“-ind”
indica que és digne de. “leginda” llegible, digne de ser llegit.
“-ing”
indica objecte en el que s’introdueix un altre.
“-ism”
indica doctrina, credo, actitud.
“-ist”
indica el professional d’alguna activitat o el que la realitza com a doctrina,
credo o actitud.
“-nj”
és el diminutiu afectiu femení.
“-uj”
indica recipient o bé el nom d’un país derivat de l’adjectiu gentilici, o
bé, els noms dels arbres.
“-ul”
indica aquella persona que té una característica determinada.
“-um”
no té cap sentit especial, és com un escarràs, tot i que hi ha verbs
gramaticalitzats amb aquest sufix.
Adverbis
-com “ne”- o preposicions -com “sen”- també s’usen normalment com a
prefixos entre d’altres. Forma part de la recursivitat de la llengua.
Addenda
Numerals:
Cardinals:
unu, du, tri, kvar, kvin, ses, sep, ok, naŭ, dek, dek unu..., dudek, dudek
unu... cent, mil, miliono.
Ordinals:
unua, dua, tria...
Multiplicatius:
duobla, triobla...
Distributius:
unuopa, duopa...
Conclusió:
Això
és el començament i la base d’uns coneixements que si vols continuar acabaràs
sistematitzant. L’esperanto és fàcil, però és una llengua més, tanmateix.
Endavant doncs.
Ramon
Rius, 2003
