Pare Nostre que
Estàs en nosaltres i nosaltres en Tu:
Permet-nos que tots puguem ajudar a aconseguir
aquest món millor que tan necessari és.
Permet-nos efectuar -a tots- aquesta tasca que ens realitza,
i justifica la nostra vinguda al Planeta Terra.
Fes, Senyor, que NINGÚ -ni els
nostres avantpassats,
els nostres contemporanis, ni els
nostres descendents-,
s´avergonyeixi de nsosaltres; ans al contrari:
QUE ENS HAGUEM GUANYAT LA NOSTRA OPCIÓ
A ESTAR AQUÍ.
I que algú confïi en nosaltres, SENSE QUE EL DECEBEM.
Gràcies, Senyor.
No podem tenir cap dubte de que estem
immersors en “quelcom” que ens manté en el que anomenem “VIDA”, que,
quan es retira de nosaltres fa que deixin de funcionar les nostres característiques
vitals i sense aixó deixem de ser éssers vivents. L´existència d´aquest
“quelcom” va fer possible que (a través del que podríem anomenar
“NATURALESA”, “CREACIÓ” o
“TEMPS”) ens convertíssim en el que som; podem, doncs, considerar-nos
conseqüència, resultat o fills d´aquest Origen que no podem negar i sense el qual no
existiríem; per això, al dirigir la nostra consciència vers aquest Origen (que Està en
nosaltres i nosaltres en Ell), diem “Pare Nostre que Estàs en nosaltres i nosaltres en
Tu”.
“Permet
que tots puguem ajudar a aconseguir aquest món millor que tan necessari és”.
Si cada ésser té el
seu propi món, podem convenir en que (com a mínim) existeixen tants mons com éssers i
ha; i que -per cada u-, el seu propi mòn és no tan sols necessari, sinó indispensable.
La suma d´aquests mons personals i individuals, forma -a la vegada-, el que podríem
anomenar “Gran Món” o “Món Universal”; per la qual cosa la seva
insuperable qualitat és conseqüentment necessària per sí mateix i pels respectius i
individuals mons que el composen. (És com: perquè la capacitat d´un “Gran
Oceà” o “Oceà Universal” arribi a realitzar-se al màxim de la seva
potencialitat, les gotes que el composen tenen també que ajudar a aconseguir-ho; i per
això, no és suficient que procurin ésser cada dia millor, millor i millor, sinó que
han de confiar en que les característiques de la seva programació genealògica els
permetin superar totes les circumstàncies del seu entorn que els puguin semblar adverses:
la qualitat del “món-Pare” que és l´oceà, ajuda a aconseguir la del
“món-fill” que és cada gota que el composa; i viceversa). Si cada u de
nosaltres ens deixéssim simplement FLUIR, i procuréssim conservar en tot moment aquesta
harmònia nostra i universal, estaríem dient:“Permet-nos a tots que puguem ajudar a aconseguir aquest món millor que
tan necessari és”.
“Permet-nos
efectuar –a tots- aquesta tasca que ens realitza, i que justifica la nostra vinguda
al Planeta Terra”.
Cada ésser vivent neix posseïdor d´una potencial inclinació interior vers quelcom, que l´indueix a sentir-se feliç, ple i realitzat si pot portar a terme una determinada tasca (que aquí podríem denominar-la com “la seva tasca”) independentment que per ella se´l remunerés o no. En justicia còsmica, tots i cadascun de nosaltres hauríem de poder fer “la nostra tasca” no només perquè ens sentiríem feliços, sinó que perquè la nostra vinguda al món físic d´aquest Planeta Terra ha estat A COSTA DE QUE UN GRAN NOMBRE DE CONGÈNERES NOSTRES ES VAN QUEDAR PEL CAMÍ: hem de justificar així (davant de nosaltres mateixos i de tota la Creació), que no ha estat en va el que se’ns premiés amb el privilegi de néixer. “Permet-nos efectuar –a tots- aquesta tasca que ens realitza, i que justifica la nostra vinguda al Planeta Terra”. Per tot això, comptem amb la força de la Teva Voluntat i amb el nostre compromís de saber sintonitzar amb ella.
“Fes,
Senyor, que NINGÚ –ni els nostres avantpassats, els nostres contemporanis, ni els
nostres descendents-, s´avergonyeixi de nosaltres; ans al contrari: QUE ENS HAGUEM
GUANYAT LA NOSTRA OPCIÓ D´ESTAR AQUÍ.”
Cada u de nosaltres
està viu aquí i ara mercès a l´esforç i sacrifici dels que ens van precedir en
l´existència. Potser devem la vida a un ignorat i ignorant (o no) avantpassat que en un
determinat moment va arriscar la seva per aconseguir una mica de menjar i nodrir la seva
família, que després ha resultat ser la nostra. Encara
que només fos per aquesta acció de supervivència, estem en deute etern amb els nostres
avantpassats, els quals s´avergonyirien de nosaltres si ens veiessin convertits amb
éssers indignes. Igualment li succeiria a qualsevol remot descendent nostre que ara
possiblement no tenim ni en ment; però que pot existir, si no es trenca la cadena
genealògica. I en relació als nostres contemporanis, són els que més propers en el
temps podem fer patir a causa de la nostra actitud: encara que només es tractés per
allò que es diu “vergonya aliena”, ja seria
motiu suficient per no haver-nos guanyat “la nostra opció d´está
aquí” -amb vida- i ocupant el lloc d´algú possiblement més digne que
nosaltres; i que per cedir-nos la seva oportunitat, no va néixer. “Fes, Senyor, que NINGÚ
–ni els nostres avantpassats, els nostres contemporanis, ni els nostres descendents-,
s´avergonyeixi de nosaltres; ans al contrari: QUE ENS HAGUEM GUANYAT LA NOSTRA OPCIÓ
D´ ESTAR AQUÍ.” (Tutegem el Pare per la confiança que ens produeix
saber-nos fills d´Ell; però al mateix temps li diem “Senyor”, per respecte a
la seva Dignitat de ser Origen de tots i de Tot. Per ambdós conceptes demanem la Seva
ajuda, car som conscients que contant només amb la nostra petita força de voluntat, ens
seria difícil acomplir en tot moment amb la gran responsabilitat que ens correspon
assumir).
“I que
algú confií en nosaltres, SENSE QUE EL DECEBEM.”
Sentir-se sol és com tenir fred a l´ànima. Fins la més despietada de les persones precisa saber que existeix algú que confia en ella, perquè confiar és estimar, desitjar i esperar. Tot ésser (fins i tot el més cruel) precisa sentir que la seva presència és estimada, desitjada i esperada per un altre, encara que en el cas de l´ésser humà aquest “altre” sigui només un gos, cavall, o qualsevol altre tipus d´animal o planta. Però... necessitem que algú confïi en nosaltres! Per no sentir-nos sols i abandonats.
En cas de sentir-nos abrusats per un problema greu que no sabem com superar, és bo que confiem en la caritat del qui té el poder de solventar-nos-ho; sincerant-nos amb ell, exposant-li clarament les nostres cuites, i demanant-li honradament el seu ajut. Al demostrar-li així que confiem en ell, segur que ens ajudarà; donat que per ell tindrà més valor saber-se dipositari de la nostra fe, que la transcendència aparent de l´ajut que pugui donar-nos. Malgrat tot, i en justa correspondència a la seva bona acció, sempre devem mostrar-nos HONESTOS I AGRAÏTS . Lo contrari, li produiria el que causa més estragos en la conducta humana: la DECEPCIÓ. "I que algú confiï en nosaltres, SENSE QUE EL DECEBEM".
“Gràcies,
Senyor.”
Un dels sentiments més reconfortants per l´ésser humà és sentir-se agraït per tot; inclús per lo que aparentment no li portarà més que desventures, perquè -gràcies a elles- adquirirà saviesa. “Gràcies, Senyor.” (Què fàcils de pronunciar són aquestes paraules i què difícils de dir ens resulten...!)
ATENCIÓ:
Aquesta pregària (PARENOSTRE DEL
TERCER MIL.LENNI) es va rebre l´any 1992, a Espanya, coincidint amb una guerra fratricida
i sagnant que tenia lloc (entre moltes altres) a l´europea nació de Yugoslavia. Llavors
es va pensar que si el contingut d´aquesta oració era degudament difós per tot
el món i el seu esperit entès i adoptat, hi hauria moltes possibilitats perquè poc a
poc, de generació en generació, aquesta Humanitat deixi de cometre atrocitats contra
ella mateixa, i retorni al camí del SENY, PAU I HARMONÍA que mai hauria d´haver abandonat.
Avui, aquest PARENOSTRE DEL TERCER MIL.LENNI ha arribat fins a tu. Si us plau, fes un bon ús
d´ell, i ajuda´l a difondre´l, a comprendre´l i implantar-lo.
“
GRÀCIES, Senyor.”