Prats de Lluçanès 16.04.1994
TERESA CRISPIERA SOLÀ, neboda del Beat ANDREU SOLÀ MOLIST.
És per a mi un motiu de gran satisfacció de poder fer una aportació que pot ajudar a profunditzar en el coneixement de la vida del meu tio.
El meu tio va néixer i créixer em el si d’una família numerosa (eren onze germans), cristiana i practicant.
Els seus pares es deien Bonaventura Solà i Antònia Molist.
Els onze germans van néixer amb l’ordre següent:
Primer en Francesc, després l’Andreu, en Jaume, la Teresa, en Josep, l’Eudald, l’Eusebi, la Mercè, en Lluís, en Ramon i el petit en Joaquim, mort molt recentment i l’últim que quedava en vida.
El germà gran, en Francesc, als seus 22 anys, i coincidint amb el neixement d’en Joaquim va donar el primer gran disgust als seus pares, ja que va arribar a fugir de casa sevaen un acte de gelosia, pressumptament provocat pel neixament del seu germà; no obstant després d’esbafar-se una temporada fora de casa amb un estil de vida que no era el seu, va fer que es reoduís la paràbola del fill pròdig i va acabar tprnant a casa seva.
Voldria remarcr l’exemplaritat i la rigidesa em l’educació que varen rebre tota la germandat: (la meva mare sempre deia que amb una mirada del pare, tots en tenien prou).
El Beat Andreu i tots els seus germans varen néixer en una masia de Sta. Eugènia de Berga, anomenada “El Clarà” a la Plana de Vic; i com que dels onse germans nou eren nois, el seu pare, per poder assegurar el pa de tots, els va proposar el lloguer d’una altra masia; però la seva sorpresa va ser quan l’Andreu i en Jaume li van respnondre que volien ser missioners i l’Eudald sacerdot. No obstant, en Ventura Solà, el seu pare, va acabaatr arrendant la finca “El Colomer” d’Alpens.
A pesar de suposar en primer moment un disgust pels pares, la voluntat d’agafar uns altres camins per part de l’Andreu, en Jaume i l’Eudald mai no es va popder comparar a les males estones que els va fer passar el fill gran que va marxar de casa; és més, al cap d’un temps el disgust es va convertir en motiu d’alegria.
L’Eudald va entrar a estudiar al seminari de Vic.
Una de les anècdotes que la meva mare explicava del Beat Andreu, encara en la seva època d’infant, era que era molt eixarit, decidit i estimava molt a tothom i especialment a la seva mare.
Als seus 9 anys ja anava a mercat a Vic, tot sol, a vendre les verdures que donaven els horts de casa seva i dels diners que cobrava, en comprava la fruita que necessitaven per passar la setmana, i sempre seleccionava la millor per a la seva mare.
De petit ja havia expressat en algunes ocasions la seva idea de poder morir màrtir, i per a una d’aquelles paradoxes que té la vida, el seu desig es va veure complert als seus tendres 32 anys plenament aprofitats al servei de Jesucrisst i del pròxim.
La seva mort tràgica, ofegat en una bassa de petroli, després de tres hores d’agonia van fer recordar dramàticament a la seva mare els perills, que havia passat en la seva infantesa ja que en un parell d’casions havia estat a punt de morir ofegat primer en una bassa de fems i un temps després en la bassa d’un moliner.
L’Andreu i el Jaume es van incorporar a la casa de la Mercè de Vic, on van dur a terme la seva preparació a missioners; en Jaume en aquesta època d’estudis va patir una greu meningitis, que el varen privar de poder celebrar la missa, egut a que les seves facultats mentals varen quedar més o menys afectades.
L’Andreu, ja en la seva època d’estudis, va demostrar que era posseidor d’unes qualitats humanes excepcionals.
Deia la seva mare Antònia, que l’anava a veure tot sovint a Cervera, on l’Andreu va cursar els seus estudis de filosofia, que rebia dels seus professors uns informes immillorables.
En els anys que va ser missioner a Vic abans de ser destinat a Mèxic, anava molt sovint a veure els seus pares i germans que s’estaven de masovers a la finca de “El Colomer d’Alpens”. Amés de ser els arrendetaris també eren els procuradors de la finca i de tot el que collien n’havien d’entregar una part proporcional a l’amo de la mateixa.
El Pare Andreu va fer reflexionar a la seva mare pel fet de que tot lo bo i millor ho entregaven a l’amo, que d’altra abnda era prou ric i no ho havia pas de menester, emtre que la família del Pare Solà, encara amb 8 boques per alimentar, amb prou feines veien complertes les seves necessitats més primàries.
Un dia el Pare Solà va dir a la seva mare: mare, això no ho podeu fer, vosaltres trebaleu molt i us heu d’alimentar bé; ja està bé que doneu al propietari el que li correspon, però primer sou vosaltres que no teniu res més que el que us guanyeu amb el vostre suor; i sapigueu que davant els ulls de Déu, actueu millor si primer us alimenteu bé vosaltres, que ben bé que ho necessiteu, que no pas donar tant a l’amo que ja té molts altres recursos.
La meva mare que era la Teresa, la quarta de la germandat, sovint ens parlava de la intelAligència i santedat del seu germà Andreu.
Ens deia que en el seu pelegrinatge a Mèxic els seus fidels li deien el Pare Santet i duia terme grans missions a favor dels seus pròxims.
A Mèxic va contribuir mollt a reinstaurar el sagrament de la confessió i va confessar a gent que feia més de 20 anys que no s’havien confessat. Així com també va donar per primeera vegada la comunió a gent de 30 o 40 anys, que ell mateix havia convertit al cristianisme.
Una servidora que sóc la seva neboda ili tinc molta devoció, he tingut el meu marit malalt, he resat moltes novenes al Pare Solà u gràcies a Déu s’ha pogut curar.
Quan anàvem al metge jo li explicava que enia un tiet que va morir màrtir; i el mateix metge em contestava que pregués molt, i entre ek bon metge, posat potser al nostre abast per intercessió del Pare Solà, i òbviament la voluntat de Déu, ha estat possible la seva curació.
Jo tinc allgunes de les cartes originals que el meu tio, el Pare Andreu, escrivia a casa seva des de la seva estança a Mèxic, les qual guardo com relíquies.
Vaig assiitir personalment a la beatificació del Pare Almató i no puc ni imaginar-me la immensa alegria que em faria a mi i a tota la meva família poder tornar a Roma per veure feta realitat la beatificació del meu tio.
Si les mees pregàries valessin, aquesta beatificació es produiria ben aviat i em fa una ilAlusió indescriptible, ja que el temps va passant, i ens anem fent grans.
Tant si ho podem arribar a veure com no, estic plenament convençuda que ocupa un lloc entre els sants i com a tal, intercedeix per nosaltres.
Dono gràcies a Déu d’haver pogut ser la seva neboda.
TERESA CRISPIERA SOLÀ